NI DÉU NI AMO (Ni Dieu ni maître)

El cigarret sense corbata
fumat a l’alba democràtica.
La por, el remordiment de qui
té el coll penjat del fil més fi.
El capellà correcte i destre
i la pietat a la finestra
per a aquell que no té, ho proclamo,
ni Déu ni amo.

El que trameten en cistella,
com un paquet, a alguna estrella
que ha caigut freda i resta estesa,
i aquest esquitx de rosa encesa.
I l’advocat amb la cartera.
I l’alba amb vel, que es desespera
per un plor que no té, ho proclamo,
ni Déu ni amo.

Els instruments dels homes justos
i el pi o el roure, això va a gustos,
que han ‘nat creixent en els suplicis
i van moblant els sacrificis.
Aquest procediment que invita
els qui la societat vomita
perquè no tenen, ho proclamo,
ni Déu ni amo.

I l’Evangeli amb comptagotes
que farà agenollar els idiotes,
i que fica a l’horror civil
un poc de noblesa i d’estil.
Aquest crit a l’hora concreta,
i la paraula de profeta,
la reivindico. I proclamo:
“Ni Déu ni amo”