AMB EL TEMPS (Avec le temps)

És amb el temps,
és amb el temps que tot se'n va,
i s'obliden els rostres i les veus són enllà.
Quan els batecs del cor s'han perdut, ja no cal
anar més lluny, cal deixar fer, tot ja és igual.

És amb el temps,
és amb el temps que tot se'n va,
l'altre que sota un xàfec has buscat pels ravals,
l'altre que has intuït al tombant d'un esguard,
enmig del mots, potser entre línies, sota el vell
jurament maquillat que se'n va a fer el carrer.
Quan passa el temps, tot s'esvaeix.
 
És amb el temps,
és amb el temps que tot se'n va,
i els més tendres records ja no volen dir res.
A la secció dels morts, en uns grans magatzems,
vaig remenant quan la tendresa fot el camp.

És amb el temps,
és amb el temps que tot se'n va,
l'altre a qui feies cas pel més lleu refredat,
l'altre a qui vas donar vent i joies i sang,
per qui et venies la teva ànima a baix preu,
per qui t'arrossegaves com un gos del carrer…
És amb el temps que tot va bé.
 
És amb el temps,
és amb el temps que tot se'n va,
i oblidem les passions i les veus han callat,
les que et deien fluixet aquells mots tan banals:
“No tornis massa tard, no agafis fred si us plau…”

És amb el temps,
és amb el temps que tot se'n va,
i et sents blanc i cansat igual que un vell cavall,
i et sents ert i glaçat en un trist llit d'atzar,
i et sents potser molt sol, p'rò ja tranquil i en pau,
i sents que els anys perduts lentament t'han robat…

És amb el temps
que per fi deixes d'estimar.