QUÈ PUC SER SENSE TU? (Que serais-je sans toi)

Que puc ser sense tu? Un somni, una quimera,
Un cor dorment del bosc, una nau sense ormeig,
el temps glaçat en un rellotge de polsera…
Què puc ser sense tu sinó aquest balbuceig? 

M’has ensenyat l’arrel de tota cosa humana
i he vist amb els teus ulls la joia i el dolor.
Tot ho he après de tu, amant, mestra i germana,
com qui llegeix al cel una estrella llunyana,
com veus algú que canta i n’aprens la cançó…
Tot ho he après de tu, l’esperança i la por.

Qué puc ser sense tu… 

Tot ho he après de tu: que l’ós cada any hiverna,
que hi ha claror al matí, que un cel pot ser molt blau,
que la felicitat no és un llum de taverna…
M’has guiat per l’infern de la ciutat moderna,
on l’Home ja no sap alçar l’Home que cau.
I m’has pres de la mà, i m’has fet sentir en pau.

Qué puc ser sense tu…

Qui parla de la joia té la mirada trista.
L’anhel és un sanglot perdut que va i que ve,
una corda que es trenca als dits del guitarrista…
I tanmateix la joia és viva, i pot ser vista
no solament als somnis o als núvols de paper.
Terra! Terra! Aquí és on hem de viure i ser!

Qué puc ser sense tu…