EL FORASTER (Le Métèque)

Amb el meu aire foraster,
amb el posat d’aquell qui ve
d’un altre lloc, d’un altre temps;
amb una espurna de tristor
en aquests ulls de somniador,
jo que ja no somnio gens;
amb aquests dits tan llargs i fins,
uns dits de músic que els jardins
sovint saquegen pam a pam ;
amb una boca que ha menjat,
begut, besat i mossegat
i mai no ha sadollat la fam.

Amb el meu aire foraster,
de rodamón, d’aventurer,
de lladre i de jueu errant;
amb aquest cos que he refregat
amb cada estiu assolellat
i amb la pell de tantes amants;
amb el meu cor, que sempre ha fet
sofrir tant com ell ha sofert
sense queixar-se ni plorar;
amb la meva ànima, que no
pot esperar la salvació,
i al Purgatori acabarà.

Amb el meu aire foraster,
amb el posat d’aquell qui ve
d’algun país desconegut,
germana, amiga, arribaré
i et faré meva, i em beuré
d’un glop la teva joventut.
I seré un príncep insolent,
un trobador, un adolescent…
allò que vulguis, jo ho seré.
I així farem cada segon
etern, i al cor del nostre món
la Mort no hi tindrà res a fer.

I així farem cada segon
etern, i al cor del nostre món
la Mort no hi tindrà res a fer.