EL MAL DE VIURE (Le mal de vivre)

 

No avisa pas quan arriba,

ve qui sap d’on.

S’ha passejat de riba en riba,

trist com el món.

Després, un matí et despertes

i el pots sentir.

És un no-res, una ànsia incerta,

però és aquí,

El mal de viure,

el mal de viure

que hauràs de viure amb

tot el teu viure.

 

Podràs portar-lo en bandolera,

com un anell al dit petit,

com una foto a la cartera

o fins a la punta d’un pit.

No és que la vida es faci estelles,

no és la misèria ni un tirà,

però és el plor ran de parpelles

quan neix el dia i quan se’n va,

el mal de viure…

 

Vinguem de Roma o l’Argentina,

de Londres, Nàpols o l’Alguer,

vinguem de Viena o de la Xina

o del carrer de Muntaner,

la nostra angoixa és la mateixa

i compartim també els camins,

uns llargs camins, sense una queixa,

p’rò amb aquest mal clavat endins.

 

Per molt que ens mirin de comprendre

aquells qui ens volen dar la mà,

no els escoltem. Els mots són cendra.

No podem més, tot és en va.

Ens quedem sols en el silenci,

la nit té gust d’Eternitat,

és una nit que fa que un pensi

en els qui mai no hauran tornat

del mal de viure,

el mal de viure

que ells varen viure amb

tot el seu viure.

 

I sense avisar arriba,

qui sap d’on ve…

S’ha passejat de riba en riba,

tot rialler.

I en despertar qualsevol dia,

és un no-res,

p’rò el tens al cos, i és la follia

i el cor encès

pel goig de viure,

el goig de viure…

Oh, vine a viure’l,

el goig de viure!