LA BALADA DELS CEMENTIRIS

Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens

Tinc tombes en franca abundància,
sepultures a tort i a dret.
Tot cementiri d’importància
té el meu racó, parat i net.
Del nínxo(l) estret al mausoleu,
sempre amb algú de resident,
tinc caus oberts per tot arreu,
i tanmateix no estic content.

Perquè no en tinc, i em sembla massa,
i és depriment, i és denigrant,
al cementiri de Terrassa,
on visc d’ençà que era un infant

En tinc a Reus, Valls i Gelida,
a Montjuïc, Les Corts i Sants,
i -no ho dubteu, no és cap mentida-
al cementiri d’elefants.
Camp o ciutat, no importa gaire:
en tinc allà on pots fer un forat.
Faig com castells tombes a l’aire
i es mor d’enveja el veïnat.

P’rò no en tinc la més minsa traça,
ni un trosset insignificant,
al cementiri de Terrassa,
on visc d’ençà que era un infant

L’u de novembre és el deliri:
em moc infatigablement
de cementiri en cementiri,
de creu de marbre en monument.
Ara m’han vist dur una corona
a Collserola, i bé pot ser
que un xic més tard, a Tarragona,
em clissi algú sota un xiprer.

P’rò sols un gran fill de bagassa
pot dir: “L’he vist tot passejant
pel cementiri de Terrassa,
on viu d’ençà que era un infant

Al palau de la meva tia,
la marquesa de Carabàs,
tinc els parents en agonia:
“Quan redimoni et moriràs!”
N’hi ha un que vol l’or, l’altre els seus mobles,
aquell les joies i el Dalí,
l’altre els terrenys, l’altre els immobles
i aquell d’allà no us ho sé dir.

Jo no vull res, si és que ella es passa
l’Eternitat bo i descansant
al cementiri de Terrassa
on visc d’ençà que era un infant

Cantava així, atiant la flama
d’un soldat per ell conegut,
un jove trist, de bona fama,
ben endreçat i gens pelut.
P’rò Déu n’estava fins als nassos
de tant romanço, i li tramet
la de la falç, per ‘dur els seus passos
a Sancho de Ávila de pet.

Però el destí porta sorpreses:
l’enterramorts ‘nava torrat
i va dur el cos a Les Franqueses,
allà on mai no havia posat
els peus aquell ruc acabat!