L’avi Manel

L’avi Manel lluïa una barba blanca
que no li feia nosa en jugar a xarranca.
Ja havia celebrat els vuitanta-set,
p’rò alçava les faldilles com un vailet.

L’avi Manel fruïa traient fumera
d’una gran pipa amb pinta de cafetera.
De tant en tant, sortia amb l’acordió
per tal de regar el barri amb una cançó.

L’avi Manel encomanava el somriure,
les ganes de cantar i el desig de viure.
Pels seus camins bufava benigne un vent
que feia créixer flors als cors i al ciment.
L’avi Manel bevia com respirava
i tutejava el vi de qualsevol cava.
I us jurarà no importa quin bevedor
que ell sempre era el darrer a caure en rodó.
L’avi Manel no creia en els antibiòtics:
deia que eren estafes per a neuròtics.
I quan petava un metge il.lustre, excel.lent,
per res del món mancava a l’enterrament.
L’avi Manel un mal dia va oblidar-se
que tot aquell qui dorm ha de despertar-se,
i el bon Déu, esforçant-se a fer-lo feliç,
li va oferir unes golfes al Paradís.
Qualsevol nit d’estiu, si pareu l’orella,
sentireu cantar algú darrere una estrella
i, si la veu l’acompanya un acordió,
tindreu prou clar qui és l’amo de la cançó.

Tots reconeixerem el darrer bohemi,
el rei de la tendresa, el gran antiabstemi.
I veurem que la mort s’ha desfet com gel
a l’escalfor del cor de l’avi Manel.