EL DIABLE, SI EXISTÍS

Text i música : Miquel Pujadó

Tots els totalitarismes sobreviuen
criminalitzant el crític, el rebel.
Si no el poden destruir, llavors se’n riuen
i li aboquen excrements,
                      escopinades, sang i fel.
P’rò de fet li tenen pànic, i el seu hàbit
és voler-lo encomanar, fins que el ramat
prengui el llop per un pastor i se senti àvid
de greixar el sistema que el té esclavitzat.
I potser és aquest precisament el cas
de la relació entre Déu i Satanàs…

El Diable, si existís, no exhibiria
cua, banyes ni peülles de cabró.
No faria olor de sofre,
                      i segur que no riuria
com un monstre de pel.lícules de por.
Fóra un home -o dona- de mirada encesa,
elegant però discret, molt atractiu,
educat i amb un somriure
                      amarat de la tristesa
d’aquell qui sap molt, molt més que no pas diu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

Que qui guanya escriu la Història és més que un tòpic
i és senzill fer estelles de l’àngel caigut.
Els qui et fan veure pingüins enmig del tròpic
també et saben vendre el Mal
                      sota disfresses de Virtut.
Ells inventen Dogmes, Fes, la Intolerància,
els Inferns i tota mena de turment,
i els nodreixen i els fan créixer amb la ignorància
i amb la trista covardia de la gent,
bo i tenint sempre a l’abast bruixes, jueus
o dimonis per cremar en nom dels seus déus.

El Diable, si existís, compadiria
el destí de l’Univers i dels seus fills.
Miraria d’ajudar-los
                      i tindria la mania
de dir NO, tot i amenaces i perills.
Quina pena que, existint, també faria
que existís un Dictador Omnipotent
creador de clavegueres
                      on la nit no porta el dia
i el desig sempre ha d’anar a contracorrent.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

Sense Déu, sense Diable, una existència,
una breu guspira entre foscor i foscor,
sols es pot dignificar amb la resistència
radical contra la mort,
                      l’estupidesa i el dolor.
P’rò si qualsevol poder té prou cinisme
per a creure’s més o menys divinitzat,
algú haurà d’alçar-se del fons de l’abisme
i llançar-ne al fang l’estèril vanitat.
Fet i fet, cada persona és el bressol
d’un Diable que demana emprendre el vol.

El Diable, si existís, fóra un residu
solitari, solidari i fraternal,
d’una edat d’or somniada
           on brillava l’individu
amb l’amor i la bellesa per Graal.
Qualsevol pot ser el Diable i tu podries
també ser-lo si acceptessis pagar el preu
d’obrir el cor a la revolta,
           que és la marca dels Messies,
uns Messies sense espines, sense creu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.