ALS MORTS NO ELS PASSA MAI

Text i música : Miquel Pujadó

Em llevo amb el peu esquerre.
Trepitjo la cua al gos.
La ràdio parla de guerra
i el gust del cafè és penós.
Hi ha gel a la canonada
i un tall d’electricitat.
Li ho vaig a dir a l’estimada, i
recordo que ja fa un mes
que m’ha deixat.

Aquestes coses, als morts no els passen mai.
Sota la llosa, a ells sí que rai!
Per ‘nar de bòlit tot l’any, d’estiu a estiu,
parant la galta
quan faci falta, i
fent de la vida u-
na vil mentida, és
indispensable ser encara viu!

Saludo, baixant l’escala,
la noia del Principal.
La libido se m’embala, i
més tard, a la Diagonal,
penso en la seva pitrera,
oblido frenar quan cal
i, és clar, m’encasto al darrere
d’un cotxe de policia
municipal.

Aquestes coses… (variant: una flor pansida)

Sortint de comissaria,
m’enxampa de ple un ruixat.
Els taxis són a Turquia
i el metro està col.lapsat.
Arribo a tres quarts de quinze a
la feina, i quan l’amo em veu
el meu contracte s’endinsa
a l’aiguamoll de l’atur
fins perdre peu.

Aquestes coses… (variant: una dent podrida)

Em fico per entrompar-me en
un bar on no em veig ni el nas,
i en surto amb una tal Carme
camí d’un hotel de pas.
P’rò quan li veig la cigala
canvien tots els meus plans…
En fujo com una bala,
rellisco i baixo de cap
quatre replans.

Aquestes coses… (variant: un desastre a mida)

Desperto de matinada
al catre d’un hospital.
Tinc una cama enguixada
i commoció cerebral.
“Demà serà un altre dia”,
em diu l’infermer en passar.
Murmuro amb filosofia:
“Si arriba a ser igual que aquest,
n’hi ha per ‘plegar!”

Aquestes coses… (variant: una gran fallida)