UNA TARDA AL BAR PASTÍS

Text i música : Miquel Pujadó

Una tarda al bar Pastís,
ofegava el sostre gris
de Barcelona
dins la veu de la Piaf,
que em voltava com un baf
feia una estona.
I amb una rialla torta
em distreia imaginant
que en creuar de nou la porta
em trobava per sorpresa a la rue d’Ménilmontant.
Aleshores, pas a pas,
‘nava anant rere el meu nas
amb disciplina,
resseguint un bulevard
i obeint si el vell Montmar-
tre em deia “Vine!”

Saturat de parsimònia,
sense fer cap cerimònia,
el meu cul besava un banc,
i amb els ulls tancats sentia
la callada melodia
del fluir lent de la sang.
Una fulla esbojarrada
m’ocupava la mirada
per uns quants segons eterns,
i es fonia com mantega l’enreixat dels meus inferns.

Veia el món molt més real
que els merders de quart de ral
que amb mala bava
aquí em claven clatellot
i m’agafen pel ganyot
talment un rave.
Amb la lluna, reprenia
un cop més el meu camí.
Xino-xano, feia via
aturant-me a cada passa per triar el proper destí.

Com aquell qui cull lilàs,
tot passant prenia el braç
d’alguna noia
i enfilàvem carrerons
oblidant els mots al fons
d’un pou de joia.

Per tastar la matinada,
aparcàvem l’espinada
a la taula d’un bistró,
i amaníem les besades
amb ampolles escolades
i un sospir d’acordió.
Fins que en una melodia
van colar-se amb traïdoria
quatre versos de l’Espriu
i a cavall d’un tros de càntic vaig tornar de pet al niu.

Empenyent el fosc batent,
vaig deixar-me endur pel vent
que mai no es cansa
Rambla amunt, amb la humitat
per bufanda, i bressolat
per l’enyorança.
La ciutat, però, em somreia
des de l’aigua d’un bassal,
sens rancor ni mala jeia.
I pensar que no fa gaire sols pensava a fer-li el salt!

Una tarda al bar Pastís
vaig sentir-me un xic feliç
per una estona
tot sabent al fons de mi
que no puc ni vull fugir
de Barcelona.