LA PRINCESA I EL MUSICASTRE (La princesse et le croque-note)

Temps era temps, aquest jardí ufanós

era un fangar pudent i fastigós

ple de barraques i d’escombraries,

rates i polls, i mosquits i escarbats,

i els rars humans que hi vivien colgats

eren la crème de la crème d’aquells dies.

Eren la crème, la més selecta elit

dels marginats, dels fills bords de la nit,

coberts de sarna i de suc de paparra:

vells embriacs i captaires nafrats

i també un cert musicastre afamat,

un nàufrag agafat a una guitarra

Adoptada per ‘quell món entendrit,

una brillant fada havia florit
al bell mig de tota aquella baixesa.

Com van trobar-la al costat d’un bassiol,

abandonada en un luxós bressol,

per si de cas tots li deien “princesa”.

Però un bon vespre de maig, sense embuts,

ella que seu als genolls tan ossuts

del musicastre i, lluint dues roses

a les galtones, sospira: “Potser:

saps que t’estimo, i si vols em pots fer

un petó als llavis i també altres coses.”

“No te m’embalis, princesa, si et plau,

no sóc cap sàtir ni sóc cap babau:

tu tens tretze anys, jo en tinc trenta ja a taula.

Gran diferència! I em fóra penós

dormir al terra humit d’un trist calabós!”

“Però jo mai no diré una paraula!”

“Prou d’insistir” –va dir ell, empipat-

“No ets el meu tipus, i estic captivat

per una dona com cal, no una menuda”

Llavors, Princesa va marxar plorant,

desconsolada pel menyspreu sagnant

amb què la seva ofrena fou rebuda.

No hi va haver, doncs, perversió de menors…

El musicastre, al matí, tocà el dos

dins la carreta d’un pobre drapaire

sense dir adéu a ningú, i en tornar

vint anys més tard a passar per allà

sent que aquell jorn no la va encertar gaire.