Mentre espero una dona que no arriba

Mentre espero una dona que no arriba,

mentre el temps va escolant-se a poc a poc

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,

no tinc res més a fer que fer el badoc.

I, per tal de no estar pendent de l’hora,

miro els núvols de formes canviants,

contemplo uns nens que juguen a la vora

i m’invento el passat dels vianants;

admiro una façana modernista

en la qual no m’havia mai fixat

i nedo en la mirada d’ametista

de la noia que em passa pel costat.

Mentre espero una dona que no arriba,

mentre el temps s’arrossega com un cuc

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,

m’espremo el cerebel i en trec el suc.

Trobo un vers que buscava feia dies,

veig un rostre sorgit del pou dels anys,

i passo llista a dèries i manies,

i faig balanç de pèrdues i de guanys.

Fabrico mons distants, reparo el nostre

amb les eines de la imaginació

-l’únic ocell que mai no toca sostre-

i cavo els fonaments d’una cançó.

Mentre espero una dona que no arriba,

mentre el temps fa camí tot ranquejant,

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,

em dic que estar plantat té el seu encant.

I la llum que es filtra entre les fulles

dels plàtans del carrer em fereix els ulls,

i sento en respirar que mil agulles

se’m claven a la sang, i encaro esculls

conscient que sóc un prim tel d’existència

entre infinites llesques de no-res

i, tot i això, li marco la cadència

al món que neix del meu esguard sorprès.

Mentre espero una dona que no arriba

i es posa a ploure, penso –encara eixut,

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba-

en tot el que m’hauria jo perdut

si les dones que m’han florit la vida

i me l’han esfullat a parts iguals,

i m’han portat pel cor i per la brida,

haguessin estat totes puntuals!