Plou sobre Europa

Plou sobre Europa. No es tracta d’un xàfec

gràvid de trons i llampecs. Mai no hi ha

res d’estrident en aquest somort tràfec

de líquid fred, i viscós, i malsà.

És un plugim trist, constant, la saliva

rajant del llavi caigut del cretí,

que a poc a poc va filtrant-se, i arriba

al moll de l’os, i no en vol ja sortir.

Plou sobre Europa. Hi ha rèptils que escupen

glops de verí als estornells des del fang.

Creix l’esbarzer, vells jardins els ocupen

flors malaltisses nodrides de sang.

L’asfalt fumeja, talment com si un àcid

desfés els músculs i els nervis del sòl.

Les grans ciutats tenen un acord tàcit

amb la foscor, i s’escampa un udol

arreu d’Europa: els llops envaeixen

Londres, Berlín, Barcelona, París.

Hi ha qui s’amaga, qui fuig. Resisteixen

pocs: el coratge és un vas trencadís.

I de la boira sorgeixen fantasmes:

éssers humans reduïts a esquelets,

i trens de nit i d’angoixa, i miasmes

que exhalen fosses comunes. Calfreds

de pluja a Europa. El temps va congelar-se

abans d’ahir, i ara vol recular.

Es converteix en tragèdia la farsa,

i a la pissarra, una implacable mà

ha esborrat mots que parlaven de vida,

ha esmicolat l’últim guix de color.

No riu ningú dins d’aquesta aula humida

plena d’infants governats per la por.

Plou sobre Europa. Pretens no pensar-hi.

Tanques la porta, i t’oblides de tot.

L’aigua, però, és un tossut adversari:

tindràs els peus aviat dins el llot.

Veus les formigues, com lluiten debades?

Les arrossega un corrent massa fort.

Plou sobre Europa. Als bassals, les petjades

llancen esquitxos, esquitxos de mort.