EN CLAU DE LLUNA

Text i música : Miquel Pujadó

La verda fosforescència
que viu als ulls dels felins
conté uns arcans que amb prudència
pots palpar just als confins.
Sols hi hagué un home amb prou ciència
per penetrar més endins…

Rumbejava en clau de lluna
quan la nit cridava els gats
i els polsava, una per una,
les set vides, per si alguna
treia sons desafinats.

Rumbejava en clau de lluna
i escampava els seus miols
ran de barri i de teulades
com aquell qui exposa dades
que una volta analitzades
equilibren joia i dols.

Es tatuà la ironia
a les urpes i als ullals,
però uns tels de melangia
el protegien, lleials,
del riure cru que fa via
quan el matís jura en fals.

Rumbejava en clau de lluna
tot seguint el ritme intens
que la vila tèbia i bruna
ofereix sobre la runa
als qui no se senten bens.

Rumbejava en clau de lluna
i aprenia pels racons
mil històries segregades
per carrers, bars i mirades
que tornava, de vegades,
transformades en cançons.

No era caló, p’rò aprenia
a viatjar a coll del vent
per enyorar dia a dia
una pàtria inexistent.
No era caló, i ho sabia,
però era un paio chipén.

Rumbejava en clau de lluna
esquivant les dents del gos
i ens lliurava la vacuna
més senzilla i oportuna
contra els odis i les pors.

Rumbejava en clau de lluna
fins que es va arriscar a fer un salt
d’un terrat fins a Selena,
una nit que es veia plena,
arrencant-se la cadena
que el lligava a un món malalt.

Rumbejava en clau de lluna
i per ‘molts encara ho fa,
mentre no estigui curada
una certa esgarrapada
que ens cou fins a l’espinada
i ens obliga a recordar.