Author Archives: spleen

EL TEMPS DELS FANALS EN FLOR (LE TEMPS DES RÉVERBÈRES EN FLEUR)

Texte et Musique : Miquel Pujadó

Quand les mots
et les baisers
sont une aube
dans le noir,
voilà le début
d’un temps propice,
c’est le temps des réverbères en fleur.
Quand les roses poussent
sur les pavés
et tu ne te souviens plus
de l’automne,
Quan l’espoir
ouvre la danse,
c’est le temps des réverbères en fleur.
Quan tout le quartier
est un sourire
qui a l’air de vivre
au fond du coeur,
tu peux voir le visage
d’un temps qui est bien à nous:
c’est le temps des réverbères en fleur.
Quand le vent chante
et les colombes
revêtent des plumes
Christian Dior,
le petit matin
trinque avec de la rosée.
c’est le temps des réverbères en fleur.
Mais tôt ou tard
l’amour finit,
la vie nous bat
à coups de bâton.
C’est dur à comprendre,
mais il faut bien s’y faire:
il part, le temps des réverbères en fleur.
C’est alors
que le brouillard
nous efface
dans les ruelles humides,
et que le jour se remplit
de mélancolie…
C’est le temps des réverbères fânés.

AMB LA PLUJA PER BARRET

Text i música : Miquel Pujadó

L’estiu ja és un vell xaruc
ben incapaç de treure el suc
a les migrades
hores comptades
que encara té
per ser al carrer.
Reblert de nafres i dolor,
no planta cara a la tardor:
una noieta
molt pèl-roja i tan ximpleta
que esvalota i
despilota
tots els arbres, sense cor ;
i, amb el fullatge
reduït a l’esclavatge,
fa una estesa amb
altivesa,
una gran catifa d’or.
I el cel canvia el decorat
perquè un nou acte ha començat.
Els ventres grisos de l’oreig
deixen ‘nar l’aigua pe(‘)l bateig
del temps que avança
cap a l’estança
on ja l’estiu
s’esmuny del niu.

Amb la pluja per barret,
es passeja un foc follet
pels tombants i corriols
del meu cervell, farcit de llunes i de cargols.
Amb la pluja per barret,
tinc el cap ple de bolets
i el cabell
-ves quin rampell !-
se m’ha tornat d’or vell.

Diuen que el casc antic, quan plou,
canvia tant que sembla nou.
Jo el sento viure en-
mig d’un somriure
alegre i trist
com mai no he vist.
La pluja va ballant claqué
a les teulades i al carrer
i fa més fressa
que un bordell sense mestressa
quan s’hi estrena u-
na dotzena
de mossens desesperats.
i les finestres,
entelant-se un xic maldestres,
fan difosos
pe(‘)ls curiosos
els jocs dels enamorats.
Quan el plugim marca el compàs
és quan s’està millor en el jaç,
però jo em sento prou content
passejant sol, sempre que el vent
juga a Grappelli
per a un Gene Kelly
nat del ruixat
enjogassat.

Amb la pluja…

Hi ha qui fa cara de difunt
quan el cel gris li escup damunt :
cobeja un clima
on ni una rima
tingui entrebancs
ni versos blancs.
P’rò a mi la pluja no em fa por,
car sé que l’aigua de tardor
té la mania
d’ofegar amb molta alegria el
bandarrisme i
cretinisme
dels guinyols cerca-raons.
i, ja engrescada,
farà merda rovellada
de casernes,
baluernes,
cascos, armes i galons.
I, les banderes de la por,
les deixarà sense color.
Potser demano massa, és cert,
però el ruixat és un expert :
si no ens canvia el
món en un dia,
ens torna el sol
com a consol !

‘Poc a poc, el meu barret
se’m va fent més prim i estret
i, en quedar-se al descobert,
el foc follet s’escapa pel primer trau obert.
Corre, vola i em fa el salt
a la gropa del gregal
que, amb el seu pas vigorós,
esberla en set colors
un sostre de grisors !

BANCS PÚBLICS

Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens

Qui té els ulls a cal ferrer
es pot pensar ben bé
que els bancs on seu la gent
solament són al carrer pe(r a)l pòtol i el panxut,
i això és una absurditat
perquè la veritat
-a mi em sembla evident-
és que hi són per a acollir els amors al seu debut.

Les parelletes que als bancs públics fan calaix
de petons, de petons,
ignorant que els miren de biaix
els vianants honestos;
les parelletes que als bancs públics fan calaix
de petons, de petons,
tot dient-se tòpics carrinclons,
són ben trempades, com hi ha món!

I s’agafen de la mà
parlant de l’endemà,
del color del paper
que omplirà el seu dormitori amb tons plens de dolçor.
I ja es veuen, ell fumant
i ella potser brodant,
al seu feliç recer,
escollint possibles noms pe(r a)l seu futur nadó.

Les parelletes…

La família Tudurí,
si es troba pel camí
una visió semblant,
llança esguards inquisidors contra el duet insà.
Tanmateix, tota la toia
-pare, mare, noia,
fill i Esperit Sant-
prou voldrien en el fons poder-los imitar.

Les parelletes…

Quan el temps haurà passat,
quan s’hagin apagat
els somnis i la sang,
quan el cel se’ls omplirà amb un núvol fosc i eixut,
aleshores veuran clar
que fou carrers enllà,
quan seien en un banc,
que van viure el millor tros del seu amor perdut.

Les parelletes…

AMB LA PLUJA PER BARRET

Text i música : Miquel Pujadó

L’estiu ja és un vell xaruc
ben incapaç de treure el suc
a les migrades
hores comptades
que encara té
per ser al carrer.
Reblert de nafres i dolor,
no planta cara a la tardor:
una noieta
molt pèl-roja i tan ximpleta
que esvalota i
despilota
tots els arbres, sense cor ;
i, amb el fullatge
reduït a l’esclavatge,
fa una estesa amb
altivesa,
una gran catifa d’or.
I el cel canvia el decorat
perquè un nou acte ha començat.
Els ventres grisos de l’oreig
deixen ‘nar l’aigua pe(‘)l bateig
del temps que avança
cap a l’estança
on ja l’estiu
s’esmuny del niu.

Amb la pluja per barret,
es passeja un foc follet
pels tombants i corriols
del meu cervell, farcit de llunes i de cargols.
Amb la pluja per barret,
tinc el cap ple de bolets
i el cabell
-ves quin rampell !-
se m’ha tornat d’or vell.

Diuen que el casc antic, quan plou,
canvia tant que sembla nou.
Jo el sento viure en-
mig d’un somriure
alegre i trist
com mai no he vist.
La pluja va ballant claqué
a les teulades i al carrer
i fa més fressa
que un bordell sense mestressa
quan s’hi estrena u-
na dotzena
de mossens desesperats.
i les finestres,
entelant-se un xic maldestres,
fan difosos
pe(‘)ls curiosos
els jocs dels enamorats.
Quan el plugim marca el compàs
és quan s’està millor en el jaç,
però jo em sento prou content
passejant sol, sempre que el vent
juga a Grappelli
per a un Gene Kelly
nat del ruixat
enjogassat.

Amb la pluja…

Hi ha qui fa cara de difunt
quan el cel gris li escup damunt :
cobeja un clima
on ni una rima
tingui entrebancs
ni versos blancs.
P’rò a mi la pluja no em fa por,
car sé que l’aigua de tardor
té la mania
d’ofegar amb molta alegria el
bandarrisme i
cretinisme
dels guinyols cerca-raons.
i, ja engrescada,
farà merda rovellada
de casernes,
baluernes,
cascos, armes i galons.
I, les banderes de la por,
les deixarà sense color.
Potser demano massa, és cert,
però el ruixat és un expert :
si no ens canvia el
món en un dia,
ens torna el sol
com a consol !

‘Poc a poc, el meu barret
se’m va fent més prim i estret
i, en quedar-se al descobert,
el foc follet s’escapa pel primer trau obert.
Corre, vola i em fa el salt
a la gropa del gregal
que, amb el seu pas vigorós,
esberla en set colors
un sostre de grisors !

ELS CORSARIS DE LA NIT (LES CORSAIRES DE LA NUIT)

Texte et Musique : Miquel Pujadó

Le soleil, en roulant sur les toits,
finit par tomber du soir, sans tristesse.
Les nuances du rouge le cherchent en vain
jusqu’à ce que des mains de fées invisibles
les rangent dans le tiroir de l’obscurité.
Alors, timidement, commencent à tanguer
des vagues de pavés qui écument de bitume.
L’oeil borgne de la nuit détruit le faux décor
et montre aux élus son monde virginal.
Et, dans des appartements serrés comme un vieil
utérus fossile,
les ancres lourdes se hissent, en grinçant,
et ils sortent lentement, suivis peut-être d’un docile
dauphin d’argent lunaire, ou d’un requin ensanglanté.
Le jour, ils sont des moussaillons peureux.
La nuit, ils gagnent les galons de capitaine.
Ils abandonnent les corridors claustrophobiques,
font face aux tempêtes et aux abysses
et agrippent l’Univers avec une seule main.
Debout devant un verre, ils trompent les sirènes
qui veulent les faire naufrager tout en nageant près du
comptoir.
Ils pillent les trésors du mot, et en font des phalènes
qui dorment tatouées dans un coin de leur peau.
Ils parcourent la ville au rythme des chimères,
Ils mâchent les étoiles en y trouvant un goût de tabac.
D’un haîllon de ciel, ils en font un drapeau
Et ils prennent leurs souliers pour des navires prêts à
attaquer.
La mer sera cachée trop vite
par des masques de lumière, des miroirs d’oubli,
et le pieu d’une chambre puante
ou un triste bureau acueilleront, le matin naissant,
l’exile des corsaires de la nuit.

PERVERSA AMB PITS BONICS

Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens

Ai las, si hagués pogut intuir que els vostres encisos
havien d’amagar, senyora, fiblons dels més inics,
m’hauria limitat a uns innocents jocs indecisos.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

La meva mà no hauria abandonat la seva estada
al clavecí, senyora, d’on extrec els sons més rics.
M’hauria sols permès un madrigal, no una balada.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

Quan algú com vostè ha rebut el do de la bellesa,
és trist tenir el cor ple de vils designis enemics.
Esteu sabotejant el vostre ofici de princesa.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

El vostre impuls és assassí per naturalesa
i sucumbeixo, o quasi, si em fiteu amb l’esguard fix
-jo, que no tinc ja edat per a cometre una bestiesa!
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

El meu darrer recurs és fer-me frare, sí, senyora,
i aconseguir l’oblit amb rituals austers i antics.
I és que m’heu destruït: si fos ciutat, Numància fóra.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

RES A LLENÇAR

Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens

Sense els seus cabells llisos, a mi em sembla evident
que hauré d’anar de bòlit per ‘veure d’on ve el vent.

Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.

Sense les seves galtes, no sé com subsistir:
són pomes sempre noves per ‘la set del camí.

Tot és bo…

Sense el seu coll, perdria el millor coixí el meu cap,
i això de dormir a terra no és sa, com tothom sap.

Tot és bo…

Sense les seves cuixes, com m’ho faré demà,
si perdo l’equilibri, per poder-me agafar?

Tot és bo…

Té moltes altres coses per a engrescar la gent,
però em nego a exhibir-les aquí, públicament.

Tot és bo…

Hi ha encara molts encisos que em deixo en el tinter.
Un curs d’anatomia, aquí no el podreu fer.

Tot és bo…

És la seva feblesa: li té afecte al seu cos
i mai no acceptaria de perdre’n ni un sol tros.

Tot és bo…

És dona susceptible, té orgull a rebentar:
o bé la prens sencera o més et val plegar!

Tot és bo…

BARCELONA NO ÉS UN MITE

Text i música : Miquel Pujadó

Barcelona no és un mite
ni un concepte escanyolit;
francament, res no m’excita
com sentir el seu cos humit.
Barcelona no és un mite:
existeix, n’estic segur
-des de la primera cita,
ens tractem sempre de tu.

Cada dia té una neura, cada dia té un nou pla;
quan m’acosto ni em saluda, p’rò m’agafa de la mà
i –si ella és el guia- no goso dir res,
només l’estalono amb posat de pagès.
Potser tingui el dia tendre –magarrufes i petons-,
potser, esquerpa, m’esgarrapi pels més foscos carrerons
i es faci l’estreta per la Catedral
o s’obri de cames a la Diagonal…
Tant se val!
Me l’estimo xarbotada; és a dir, desconcertant,
i li tinc aquell punt d’odi que en fa encara un millor amant.

Barcelona no és un mite
ni el vedat d’uns quants creguts;
ella sap triar amb qui es gita
i se’n fot, dels orelluts.
Barcelona no és un mite
-no us vull fer passar amb raons:
tot sovint, es fa petita i
se m’arrapa als pantalons.

Quan la lluna ens acarona amb llarguíssims dits de vi,
segreguem adrenalina i, oblidant-nos de dormir,
tresquem ran de barris –ciment i empedrats-
dels ritmes més càlids als gots més glaçats.
Els seus ulls de coctelera mesclen astres i neó
i, en fitar-los, sempre em juro que han d’esdevenir cançó.
Ja sé que no és fàcil, que puc prendre mal…
Fer gàbies de tinta és un acte immoral.
Tant se val!
Lentament, com qui no gosa, vaig robant-li algun bocí
i, després, al llit, el sento bategar sota el coixí.

Barcelona no és un mite:
els seus llavis són salats,
té el perfil un xic semita
i alguns trets agitanats.
Barcelona no és un mite:
el seu pit té gust de port
i les nits d’estiu palpita
si li passa a frec la mort.

Quan l’albada em crida a casa, marxo sense comiats
-a menys que, en acord implícit, decidim dormir plegats.
P’rò si una altra dona atia el meu foc
no es posa gelosa, li cedeix el lloc.
Fa tants anys que l’he fet meva que la invento cada cop.
Només ensumant la brisa endevino si és a prop.
Sé que si la perdo no valdré ni un ral
i que ella, d’andoves, en té un gavadal.
Tant se val!
Sóc fidel a poques coses, però sé en el fons del fons,
que quan ella t’ha fet seva ja has begut oli a galons!

Barcelona no és un mite,
sap que els déus són a l’atur
i, el que és ella, sempre evita hi-
potecar-se el seu futur.
Barcelona no és un mite:
és un vas ple de present,
t’embriaga o bé t’irrita
p’rò no et deixa indiferent.

AMBAIXADOR D’ENLLOC

Text i música : Miquel Pujadó

Aquí em teniu, amb la valisa diplomàtica
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc una tarja escrita amb tinta tan simpàtica
que no l’entén qui no li sap donar escalfor.
M’he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m’hi he ficat, amics: tal dia farà un any.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s’assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.

Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L’arxiu el faig servir només per ‘balls de gala:
quan n’organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
No s’ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.

He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
p’rò encara queda lloc per ‘fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n’escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.

UTOPIA (a)

Text: Pere Quart. Música: Miquel Pujadó.
Interpretat per Lloll Bertran i Celdoni Fonoll.

– Vas de viatge? Cap a on?
– Molt lluny, a l’altra part del món,
Una illa rica i feliç,
una república, un país
regit només per la raó
– Increïble!
– Penso que no
– Qui t’ho ha dit?
– Ho he somniat
i vull saber si és veritat.
Els béns allí són comunals,
tret dels efectes personals.
Ningú no vol més del que té
car tothom té el que li convé.
– I on cau això? Potser a Llevant?
– Tot just puc dir: cap endavant.
– Estàs tocat de l’ala?
– Un poc
– I com se’n diu d’aqueix indret
on imperen el seny I el dret?
– En català té un nom: Enlloc.