Arxiu de l'autor: spleen

LA MALA HERBA

Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens

Quan el gran dia hagué arribat,
com tots havien rebentat,
sols per ‘mi fou el deshonor
de no morir al camp de l’honor.

Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent.
A mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
La mort s’endugué els altres, bona gent, bona gent,
i em va respectar a mi: és immoral però és així.
La, la, la…
I no comprenc per què, redéu,
que visqui encara us sap tan greu.

La noia en venda té el cor gran:
sense cobrar-m’ho, em va donant
el tros de pell més amagat
que mai cap d’altre no ha tocat.

Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
a mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
La noia es ven als altres, bona gent, bona gent,
i s’ofereix a mi: és immoral, però és així.
La, la, la…
I no comprenc per què, redéu,
que algú m’estimi us sap tan greu.

La gent és feta, m’han contat,
per fer de bens en un ramat;
p’rò no serà demà al matí
que he de seguir jo el seu camí.

Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
a mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
i creixo en llibertat al carreró més malfamat.
La, la, la…
I no comprenc per què, redéu,
que visqui encara us sap tan greu.

ENTRE EL CRANC I L’ESCORPÍ

Text i música : Miquel Pujadó

Entre el cranc i l’escorpí
hi ha un lleó i una balança
i, al bell mig, l’esgarrifança
virginal que em fa estremir
entre el cranc i l’escorpí.
Entre l’escorpí i el cranc
si reculo van mal dades
i, si avanço, les fiblades
m’enverinaran la sang
entre l’escorpí i el cranc.

Sé de tres parells de banyes
-el marrà, la cabra, el brau-
que m’encalcen les entranyes
mentre corro per l’afrau.
Me’n deslliuro, i el sol llaura
el meu bleix amb reixa d’or
quan la fletxa del centaure
vol nodrir-se del meu cor.

Entre el cranc i l’escorpí…

Dos bessons, a banda i banda,
ja m’estiren de les mans
i m’esqueixen, fil per randa,
múscul, os, bigues i envans.
Em capbusso en la fugida
als abismes més pregons
per trobar fosca acollida
dins les goles dels taurons.

Entre el cranc i l’escorpí…

D’una urpada, un rei em llança
crit enlaire, i caic estès
sobre un plat que dansa i dansa
p’rò no gosa fer-me el pes.
I, encerclat per la nuesa
de les pinces i el fibló,
del silenci en faig puresa
i em constel.lo al meu racó

Entre el cranc i l’escorpí…

UTOPIA (a)

Text: Pere Quart. Música: Miquel Pujadó.
Interpretat per Lloll Bertran i Celdoni Fonoll.

– Vas de viatge? Cap a on?
– Molt lluny, a l’altra part del món,
Una illa rica i feliç,
una república, un país
regit només per la raó
– Increïble!
– Penso que no
– Qui t’ho ha dit?
– Ho he somniat
i vull saber si és veritat.
Els béns allí són comunals,
tret dels efectes personals.
Ningú no vol més del que té
car tothom té el que li convé.
– I on cau això? Potser a Llevant?
– Tot just puc dir: cap endavant.
– Estàs tocat de l’ala?
– Un poc
– I com se’n diu d’aqueix indret
on imperen el seny I el dret?
– En català té un nom: Enlloc.

TOT PENJA D’UN FIL

Text i música : Miquel Pujadó

Esmorzes content, fa sol.
Avui veuràs la Consol,
anireu junts al teatre
i te l’enduràs al catre.
D’avui no passa. Ja t’has
polit un ou en sopars
i el vols veure amortitzat.
Ho tens tot ben calculat,
p’rò no comptes amb l’infart
que patiràs d’aquí a un quart.
No ets sinó un mort de permís.
De moment, et sents feliç:
tot va bé. Somrius tranquil
i penges d’un fil.

Tot penja d’un fil molt prim
que ens entestem a no veure
mentre anem, mentre venim,
sospesant desig i deure.
Provisionals i precaris,
creiem ser eterns. I, gregaris,
caiem als pous, fem el cim,
saltem de l’amor al crim,
alcem ciutats i en fem runes
i, obcecats, ignorem unes
tisores que d’aquí a poc
faran que el pobre titella
enamorat d’una estrella
esdevingui un trist manyoc.

Acabes de fer els dinou
i has guanyat el primer sou.
Ets una noia atractiva
i et saps jove, alegre i viva.
Tens projectes, tens amor
i també tens un tumor
que creix dins teu des d’ahir.
Ves, qui ho havia de dir…
Una tarda a l’hospital,
una revisió banal,
i el diagnòstic serà
inapel.lable i tardà:
no veuràs el proper abril,
i penges d’un fil.

Tot penja…

Ets un dictador granat
i tens ben premut l’Estat
a dins del teu puny de ferro
fa quaranta anys, si no m’erro.
No et planteges cap perquè
i, borratxo de poder,
penses viure eternament.
P’rò en aquest mateix moment
algú enllesteix l’aparell
que demà et farà la pell
quan esclati al pas del teu
seguici, amb un pet molt breu.
Baveges d’orgull senil
i penges d’un fil.

Tot penja…

I tu, el més fidel amant
que demà abandonaran.
I tu, l’hàbil carterista
de qui ja han trobat la pista.
I tu, l’artista adulat
que aviat serà oblidat.
I tu, l’expert financer
a punt de quedar al carrer.
I tu, polític rampant
que els vots crucificaran.
I tu, que em dius “Fins aviat”
abans de ser atropellat…
Tu i jo, aquell altre i tothom
no ens adonem com

tot penja…

TODO PENDE DE UN HILO (TOT PENJA D’UN FIL)

Texto y música : Miquel Pujadó

Desayunas contento, hace sol. / Hoy verás a Consuelo. / Iréis juntos al teatro / y te la llevarás al catre. / De hoy no pasa: ya te has / gastado un huevo en cenas / y quieres verlo amortizado. / Lo has calculado todo a conciencia / pero no cuentas con el infarto / que sufrirás en quince minutos. / Sólo eres un cadáver de permiso. / De momento, te sientes feliz, / todo va bien. Sonríes tranquilo / y pendes de un hilo. / Todo pende de un hilo muy delgado / que nos obstinamos en no ver, / mientras vamos y venimos / sospesando deseo y deber. / Provisionales y precarios, / nos creemos eternos. Y, gregarios, / caemos al pozo, subimos a la cima, / saltamos del amor al crimen, / alzamos ciudades y las convertimos en ruinas / y, obcecados, ignoramos unas / tijeras que dentro de poco / harán que la pobre marioneta / enamorada de una estrella / se convierta en un triste montón de ropa. / Acabas de cumplir los diecinueve / y has ganado tu primer sueldo. / Eres una chica atractiva / y te sabes joven, alegre y viva. / tienes proyectos y amor, / y también un tumor / que crece dentro de ti desde ayer. / ¡Quién lo hubiera dicho! / Una tarde en el hospital, / una revisión banal / y el diagnóstico será / inapelable y tardío: / no verás el próximo abril / y pendes de un hilo. / Todo pende… /Eres un dictador maduro / y mantienes el Estado / en tu puño de hierro / desde hace 40 años, si no me equivoco. / No te planteas ningún porqué / y, borracho de poder, / piensas vivir eternamente. / Pero en este mismo instante / alguien prepara la bomba / que mañana acabará contigo / cuando explote de repente / al paso de tu comitiva. / Babeas de orgullo senil / y pendes de un hilo. / Todo pende… / Y tú, fiel amante / que mañana abandonarán. / Y tú, hábil carterista / cuya pista siguen ya. / Y tú, artista adulado / que pronto caerá en el olvido. / Y tú, experto economista / a punto de verse en la calle. / Y tú, político trepador / a quién crucificarán los votos. / Y tú, que me dices “Hasta pronto” / antes de ser atropellado… / Tú y yo, aquel otro y todos / no nos damos cuenta de cómo / todo pende de un hilo…
 

NEVADES DE JULIOL

Text i música : Miquel Pujadó

Si mai no has vist nevar en ple juliol
quan la ciutat s’afluixa la corbata
i un ou ferrat li pren el lloc al sol
i, als peus, l’asfalt es fon com xocolata…
Si mai no has vist els flocs i els granissats
marcar-se un vals en clau d’esgarrifances
mentre allà al port esquiadors suats
cavalquen nus el llom de les vacances,
llavors els mots són tanques que el rovell
ha fet inútils.
Mai no sabràs què hi ha sota la pell
fràgil del so…
Veuràs les portes closes del palau
on no podràs entrar per molt que et cremi el pit
i romandràs, grumet orfe de nau,
a un pam de l’infinit.

Si mai no has vist fogueres de Sant Joan
desafiar la pluja de novembre,
llepar el cel baix amb llengua flamejant
i entrar a la nit tal com avança un membre
secret endins -o boira endins, què hi fa:
qui estima un cos, s’estima el captiveri
d’allò que, incert, no es deixa dibuixar…
Si no has vist focs que engendrin el misteri,
llavors els mots són ales de cartró,
gavines mortes.
Mai no sabràs què hi ha allà on l’horitzó
barreja els blaus.
Potser creuràs percebre lluny, molt lluny,
uns cossos argentats que et fan senyals silents
-polsim fugaç, miratge que s’esmuny
en desfermar-se els vents.

Si mai no has vist els ametllers florir
a mitjanit, quan l’any cedeix l’herència,
pren el bastó i enceta un nou camí
fora del temps, p’rò no de l’existència…
Si mai no has vist el que ningú no veu
perquè no pot, no cal, no és a la llista,
és perillós o és immoral, i arreu
l’excés de llum fa trontollar la vista,
llavors els mots no són sinó segments
de cucs de terra.
Mai no sabràs què hi ha on els firmaments
juguen a daus…
Viuràs avui quan hi ha qui viu demà,
quan hi ha qui treu el suc al fruit que t’has defès,
i envelliràs tenint-ho tot molt clar
i sense entendre res.

Si mai no has vist nevar en ple juliol,
llavors els mots se’t van morir al bressol.

ENTRE EL CRANC I L’ESCORPÍ

Text i música : Miquel Pujadó

Entre el cranc i l’escorpí
hi ha un lleó i una balança
i, al bell mig, l’esgarrifança
virginal que em fa estremir
entre el cranc i l’escorpí.
Entre l’escorpí i el cranc
si reculo van mal dades
i, si avanço, les fiblades
m’enverinaran la sang
entre l’escorpí i el cranc.

Sé de tres parells de banyes
-el marrà, la cabra, el brau-
que m’encalcen les entranyes
mentre corro per l’afrau.
Me’n deslliuro, i el sol llaura
el meu bleix amb reixa d’or
quan la fletxa del centaure
vol nodrir-se del meu cor.

Entre el cranc i l’escorpí…

Dos bessons, a banda i banda,
ja m’estiren de les mans
i m’esqueixen, fil per randa,
múscul, os, bigues i envans.
Em capbusso en la fugida
als abismes més pregons
per trobar fosca acollida
dins les goles dels taurons.

Entre el cranc i l’escorpí…

D’una urpada, un rei em llança
crit enlaire, i caic estès
sobre un plat que dansa i dansa
p’rò no gosa fer-me el pes.
I, encerclat per la nuesa
de les pinces i el fibló,
del silenci en faig puresa
i em constel.lo al meu racó

Entre el cranc i l’escorpí…