COLUMNA MÚSICA, 2010.

Podem afirmar sense cap dubte que A CONTRAVEU, el quinzè álbum de MIQUEL PUJADÓ, és un dels millors discos catalans de cançons de les darreres dècades.

Es tracta d’un viatge apassionant, ple de lirisme, humor -i brutalitat quan convé-, a través de tots aquells elements que caracteritzen l’ésser humà : les pors (LA POR SE’NS MENJA), la difícil llibertat (UN HOME EN LLIBERTAT), l’estupidesa (LA PANDÈMIA UNIVERSAL), l’amor i els records que ens deixa (MEMÒRIA SELECTIVA), la mort (EL BAR ENMIG DE LA BOIRA, on trobem un gran nombre de músics i cantants ja desapareguts : Ovidi Montllor, Gato Pérez, Carles Sabater, Esteve Fortuny, Guillem d’Efak…), la malaltia (VIATGE AL FONS DE L’OBLIT, punyent cançó sobre l’Alzheimer), la individualitat i el gregarisme (NAVEGAR EN SOLITARI), les temptacions del totalitarisme (PLOU SOBRE EUROPA, tema sobre la deriva cap a la ultradreta de molts països europeus), l’esperança (MALGRAT TOT, LA VIDA), el poder de la imaginació (EL FABRICANT D’OFICIS), la tristesa i la malenconia (SPLEEN), els costums i les rutines (AIGUA ESTANCADA), la memòria com a falsejadora del passat (ÈPOCA ROSA, ÈPOCA BLUES) i la consciència d’existir (MENTRE ESPERO UNA DONA QUE NO ARRIBA).

A CONTRAVEU conté textos extraordinaris. Però també confirma les habilitats de PUJADÓ com a gran melodista (amb picades d’ullet a Sondheim, Cole Porter i Gershwin) i intèrpret.

El CD ha estat arranjat i dirigit musicalment per Esteve Molero, especialista en big-bands, que li ha conferit un considerable regust jazzístic, i compta amb la intervenció de músics de primera fila: Ferran Martínez (piano i acordió), Eduard Altaba (contrabaix), Toni Rocosa (saxo i clarinet), Albert Cruz (trompeta i fluegel), Ricard Parera (bateria), Jordi Bonell (guitarra), Martín “Maluco” Peralta (percussions) i Carles Sanz (teclats).

 

DISCMEDI, 2008.

Tercer doble CD de la INTEGRAL OBERTA de MIQUEL PUJADÓ, aplega 4 àlbums apareguts originalment entre 1984 i 1990: CALAIX DE SASTRE, PAPIROFLÈXIA, MEL I VINAGRE i AMBAIXADOR D’ENLLOC; 4 àlbums al llarg dels quals el cantant va anar trobant el seu camí com a autor i intèrpret. En aquests discos, hi ha incorporats autèntics documents -com el tema “L’àngel i l’escombriaire”, enregistrat amb OVIDI MONTLLOR, i “Barcelona no és un mite”, que compta amb la col.laboració de GATO PÉREZ- i cançons tan representatives com “A Terrassa hi ha una plaça”, “Una tarda al bar Pastís”, “Sota la gorra d’en Xesco” (tan actual ara que som a les portes del 25 aniversari de la tràgica mort de Xesco Boix), “Sóc un peix de terra endins”, “Apologia del tacte”, “Les places de Gràcia”, etc. No podem oblidar la col.laboració de músics de la talla de Manel Camp, Lucky Guri, Toni-Olaf Sabater Santi Arisa, etc.

DISCMEDI, 2008.

 

Segon doble CD de la “Integral Oberta” de Miquel Pujadó. Hi trobem, remasteritzats, els discos Brasa de Fènix (1995) i Núvols i Clarianes (1997) –aquest darrer, guanyador del Premi del Disc Català de l’Any en la categoria de Millors Textos. Amb arranjaments de Marcel Casellas, Enric Colomer i Manel Camp, Sediments permet recuperar cançons com “Entre el cranc i l’escorpí” (una aproximació de Pujadó al rock), la molt jazzística “Pedra Foguera”, dos temes dedicats respectivament a Gato Pérez (“En clau de lluna”) i Ovidi Montllor (“Els feies nosa”), la divertida rumba “Als morts no els passa mai” (que compta amb la col.laboració de Manel Joseph, solista de l’Orquestra Plateria) i moltes altres grans cançons: “Compte enrere”, “Les marees del temps”, etc.
Com a bonus-tracks, s’inclouen quasi totes les versions piano-veu de l’àlbum de 2004 Entre la veu i els dits que no havien estat incorporades a Frontissa. Entre elles, trobareu temes clàssics com “Sóc un peix de terra endins”, “Una tarda al bar Pastís”, “Apologia del tacte” i “El temps dels fanals en flor”.

DISCMEDI, 2007

Coincidint amb el 25 aniversari de la sortida del seu primer àlbum, comença la publicació d’una Integral de Miquel Pujadó en dobles CD. Aquest primer volum es titula Frontissa perquè inclou el darrer disc que el cantant va publicar durant el segle XX (Somriures que mosseguen -1999) i el primer del segle XXI (Estabilitat Precària -2002), dos grans àlbums que formen un autèntic díptic, tant per l’estètica (ambdós compten amb esplèndids arranjaments de Marcel Casellas i Conrad Setó i amb la col.laboració de músics de la talla de Manel Camp, Matthew Simon i Pere Bardagí) com per l’alt nivell i la coherència del contingut.

COLUMNA MÚSICA, 2006

Per primera vegada en la seva ja llarga trajectòria, Miquel Pujadó ha treballat com a compositor sobre textos aliens; concretament, sobre els darrers poemes d’Agustí Bartra.

El resultat es esplèndid, tant des del punt de vista interpretatiu com pel que fa a la composició. El disc -reflex fidel d’un espectacle epònim, dirigit per Agustí Humet- inclou també una notable adaptació de la gran cançó de Léo Ferré “Els poetes”.

COLUMNA MÚSICA, 2004

Disc derivat de l’espectacle epònim en el qual Pujadó va ser acompanyat únicament pel pianista Conrad Setó, i que tots dos dugueren a Barjac (França), Lleida, Mallorca, Terrassa, Almussafes, Tarragona, Barcelona, etc. Inclou versions piano-veu de temes significatius de tots els seus discos anteriors i dues cançons inèdites, una de les quals (“Malgrat tot, la vida”), va ser la guanyadora del premi Cerverí de 2003.

COLUMNA MÚSICA, 2003

Tercer volum dedicat a les adaptacions de cançons de Georges Brassens. Inclou temes tan inoblidables com "El rei dels cretins", "La primera noia", "Els companys primer", "M'he fet molt petit", "A prop del meu arbre" i "Morir per una idea".

COLUMNA MÚSICA, 2002

Un altre gran disc, que forma una mena de díptic amb Somriures que mosseguen. Quasi totes les cançons que l’integren son memorables (“Vagis on vagis”, “Pels intestins de la ciutat”, “El diable, si existís”, “La reina dels blaus”, “El marit i el gat”, “Aquest segle em matarà”, “Pretèrit imperfet”, “Un error al decorat”...) i Pujadó arriba amb aquest àlbum a un nivell interpretatiu molt alt.

COLUMNA MÚSICA, 1999

Un dels millors discos de Miquel Pujadó, tant des del punt de vista creatiu com interpretatiu. Conté moltes grans cançons (“Olors”, “La senyora Cançó”, “L’hecatómbola”, “Dins el ventre dels Estats”, “L’atzar mou fitxa”...) sovint d’una gran agressivitat verbal, no pas incompatible amb un profund lirisme.

COLUMNA MÚSICA, 1997

Novament guanyador del Premi al Disc Català de l’any en la categoria de millors textos, aquest àlbum inclou temes d’alt voltatge satíric (“El mussol enlluernat”, “Als morts no els passa mai”, “Indocència”...) i d’altres d’un gran lirisme (“Fumava només amb tu” “El principi d’incertesa”...). Hi trobem també el contundent text “Els feies nosa”, escrit arran de la mort d’Ovidi Montllor, dit sobre una música original de Conrad Setó.

URANTIA, 1995

Després de cinc anys de pausa i reflexió, ocupats amb les primeres adaptacions de Brassens, aquest és el primer CD de temes originals de Miquel Pujadó. Inclou temes tan importants com “Les marees del temps”, "Carpe diem" i “Pedra foguera” i, a manera d’ intermezzo, una suite instrumental (“Abans del foc”), realitzada per Manel Camp a partir de cançons de discos anteriors.

URANTIA, 1993

En aquest segon àlbum consagrat a les seves versions de Georges Brassens, Pujadó nomes canta dues cançons (“Perversa amb pits bonics” i “El testament”). Les altres adaptacions, signades per ell, van ser enregistrades per diversos cantants convidats: Pere Tàpias, Jaume Arnella, Josep Tero, Quintín Cabrera, etc.

TECNOSAGA, 1992

El primer dels àlbums monogràfics de Miquel Pujadó dedicats a les seves versions de Georges Brassens. Inclou versions de temes clàssics ("Bancs públics", "La marxa nupcial", "Pobre Martí", "Hecatombe") i d'altres de menys coneguts ("El gran roure", "`L'assassinat", "El melic de les dones dels agents de policia")

PICAP, 1992

Compilació en CD que inclou diversos temes apareguts prèviament en àlbums de vinil. Concretament, tots els d’Ambaixador d’Enlloc i alguns que procedeixen de Mel i Vinagre, Papiroflèxia, Calaix de sastre i el disc col.lectiu Tocats de Nadal.

PICAP, 1990

El darrer disc de vinil de Miquel Pujadó, arranjat per Manel Camp. Inclou temes tan sòlids com “Apologia del tacte” i “Les places de Gracia”. A la portada, Pujadó apareix amb el capgròs que fou batejat l’estiu de 1989 durant la Festa Major de Terrassa.

PICAP, 1988

En aquest disc, guanyador del Premi al Disc Català de l’any en la categoria de millors textos, va aparèixer un altre dels temes clàssics de Pujadó: “Sóc un peix de terra endins”, que ha estat adaptat per diversos cantants i instrumentistes (Paco Muñoz, Manel Camp).

Hem afegit als textos “País de pas”, procedent de l’àlbum col.lectiu Tocats de Nadal, aparegut el mateix 1988 (en una futura reedició en CD de Mel i Vinagre, hi incorporarem aquesta cançó).

BLAU, 1986

Àlbum enregistrat amb un trio instrumental que va acompanyar el cantant durant un parell d’anys. Inclou algunes cançons (“Una tarda al bar Pastís”, “Els corsaris de la nit”) que Pujadó no ha deixat mai d’interpretar en directe.

BLAU, 1984

En aquest disc, cada cançó té un tractament musical ben diferent, donat per les col.laboracions del cantant amb músics procedents dels àmbits més diversos (jazz, funk, música clàssica, etc). L’àlbum inclou “A Terrassa hi ha una plaça”, un clàssic indiscutible del repertori de Miquel Pujadó.

CÚSPIDE, 1982

El primer àlbum de Miquel Pujadó inclou cançons que interpreta en directe, en alguns casos, d’ençà de 1979. Són temes aparentment senzills que li permeten desenvolupar els seus trets estilístics bàsics (ironia, jocs formals, recerca melòdica), i que de vegades (“Balada de les cinc llunes”) presenten troballes literàries i musicals més que notables.